Atrapar les ombres
títol: Atrapar les ombres
data: Gener 2007
lloc: La Carbonera espai d'art, Barcelona
Presència / absència
A la carbonera no hi ha carbó. És el nom de l'espai el que crea l'absència. Com les paraules, la pintura és l'expressió de l'absència d'allò que ella fa present.
Dins / fora
Posar dins l'espai allò que precisament hi manca, allò que és a fora. La pintura obre finestres a allò que, des d'on som quan la contemplem, no és visible.
Moviment / quietud
L'ombra - de l'arbre - és projecció d'allò que en l'ombra no hi és - l'arbre - L'ombra és imatge mòbil i constantment mutable. En la pintura, parlarà del moviment i el canvi absents.
Tot / part
Vist el conjunt, la imatge sencera, un sol fragment conté també el tot absent i cada una de les altres parts, com un floc de cabells conte la imatge d'una persona absent.
Irene Yúfera
detalls
fes un clic a una obra per veure-la més gran
Habitualment treballo amb el paisatge. En aquesta ocasió he treballat amb els arbres del carrer de l'espai on faig l'exposició, que és La Carbonera Espai d'Art, recollint totes les ombres dels arbres del carrer, i portant-les a dintre de l'espai de La Carbonera.
És evident que "recollir ombres" és un joc, i la pròpia descoberta de la existència de les ombres la fem com a joc, i aquest joc ens acompanya tota la vida.
Les ombres són també aquelles coses que ens agradaria resseguir amb el dit, que voldríem retenir al cap, que ens emportaríem a casa, i segurament això passa perquè les ombres diuen quelcom essencial d'allò que senyalen, d'allò que representen -es pot dir representen?-.
Des d'aquesta perspectiva, les ombres poden explicar molt millor la cosa que la pròpia cosa, poden afinar molt més la perfecta delimitació de la forma, el dibuix fidel i alhora "essencialitzat" que n'és la recerca de tot artista que mira encara el paisatge.
Les ombres, d'altra banda, tenen molt a veure amb la inspiració, amb allò que tenim al cap i no veiem encara, allò que volem convertir en una o altra cosa mentre simplement ho pressentim, allò que només podem visualitzar en una escala de grisos més o menys retallada en el nostre personal i interior paisatge. La inspiració és un fet molt fugaç, si no tens manera de retenir-la, se'n va, com l'ombra.
Les ombres també tenen a veure amb la irrealitat, amb el somni. Les ombres parlen de la constància de les coses, una mena de pressentiments, una mena de sospites de la veritat, és a dir, la natura incorpòria de les coses.
Finalment, existeix també una relació entre l'ombra i la mort, però jo he vist només ombres que parlen de coses vives, inspirades presentacions de la realitat que tant m'apassiona.
***
Quan em varen dir que La Carbonera havia efectivament estat una carbonera, vaig decidir que seria precisament el carbó la tècnica que faria servir per a la exposició. Carbonet -és a dir negre, ombra- sobre guix -és a dir, sobre blanc, sobre llum-.
El carbó és el més rudimentari que hi ha per pintar, però també és allò que queda de la branqueta incendiada, la negror final que segueix a la realitat consumada de la flama. El carbonet és una mena d'ombra final, una mena d'ombra cristal·litzada. M'ha proporcionat, doncs, la tècnica precisa, la única que permet agrupar les imatges de l'ombra que he perseguit. En l'ombra hi ha aquella premonició de negror final però, estranyament, l'ombra final del carbó permet tornar a començar una nova dimensió de la realitat: el dibuix. Escollir el carbonet vol dir també recuperar la vida de l'arbre d'un altre temps.
He "recollit" les ombres pel carrer juntament amb les seves parets, com el qui retalla part de la realitat i presenta finalment totes les peces del seu treball de sostracció. Atrapades entre el marc i el vidre, les ombres passen a ser obra humana. Les he recollit per a oferir-les, per a conferir-les-hi l'aspecte definit i tangible, de la realitat que és. He hagut de caminar a passes petites, he hagut de quedar-me quieta, he hagut d'escoltar i llegir aquests contorns grisos i delicats per a poder capturar les ombres i portar-les a La Carbonera. Elles, finalment, m'han capturat a mi.
Rosanna Fontanet